“Nascuts per córrer” de Christopher McDougall

Al final m’he llegit l’evangeli dels anomenats ultraatletes. Ja fa temps, perxò. Quan m’en van parlar, el vaig buscar a la xarxa de biblios i vaig veure que el tenien a Esplugues, a la Pare Miquel, però estava en prèstec. Llavors vaig fer una cosa que, durant tota una vida de rata de biblioteca, mai havia fet: vaig fer una reserva. Anar a buscar un llibre que has reservat a una biblio és quasi tan bonic com anar a buscar un paquet a correus. Per contra, anar a la Pare Miquel (era un monjo caputxí, ho he cercat) des de la feina i desprès tornar a casa, fa molt de pal. I això que he vist que tenen una secció ben guapa en llengua extrangera (alemany, sobre tot).

Bué, anem a criticar el llibre. El llibre, més que un assaig, jo diria que és del gènere “d’explicar coses que molen”. Explica la història d’un escriptor/corredor (l’autor) que està fet una merda perquè és molt vell i quan corre li fa mal tot. Va recorrent metges prestigiosos i tots li recomanen que compri bambes molt cares, prengui medicinas, s’operi, o que no corri i prou. Però (ara no m’en recordo com) acaba arribant a una sèrie de gurús que el recondueixen a la via natural, la de córrer i prou, córrer molt, còrrer descalç i menjar mongetes. L’autor viatja als canons de la frontera de Mèxic amb els EUA per trobar una tribu de superhomes i acaba participant en una carrera de bojos amb una sèrie de d’ultrafondistes matats.

El resum de la saviesa que aporta el llibre seria:
– L’ésser humà està fet per a córrer, més per a la ressistència que per a la velocitat, per això té el cul gros i els peus plans, i regula la seva temperatura suant i no panteixant.
– El calçat esportiu, quant més car i més reforçat és, és pitjor per als nostres ossos. Aquest reforç en realitat ens debilita. El dil·lema pronador/supinador és una bajanada. Nike és una marca maligna que guanya molta pasta fent vambes (el traductor ho escriu així, amb ve baixa caríssimes. De les altres marques no diu res, perxò.
– Per tant, s’ha de córrer amb soles primes, tocant el terra amb la planta i la punta del peu, no xocant amb els talons, fent gambades no massa llargues amb l’esquena recta.

La història que explica el llibre està molt desordenada, tirant avant i enrera en el temps constantment, i afegint històries de fondistes, enginyers, fisiòlegs i metges. Algunes d’aquestes són molt entretingudes i m’agrada com estan narades (sobretot la de Zatopek). Però mentre l’he llegit, he trobat a faltar constantment al “wikipedian protester”. Em sembla que l’autor s’emociona i parla per parlar. I parla com un d’aquests telepredicadors (busqueu els seus vídeos). És molt fàcil convèncer a la gent que sense gastar-se un duro en equipament i unint-se a la natura poden tornar-se no atletes, sinó ULTRAatletes. Encara que siguin vells i estiguin fets caldo. Però animar a algú que no té pràctica ni experiència a sortir a córrer descalç per la muntanya a plé sol, em sembla una mica bèstia.

Això sí, per experiència pròpia de tio que pateix de les articulacions i amb els peus plans, reconec que em faig menys mal si vaig rebotant amb la part tova dels peus que si xoco amb els talons. Però tampoc has de passar-te, perquè sinó et carregaràs els bessons, els dits del peu i l’empenya (“el empeine”, ho he hagut de cercar).

Per mantenir una mena de registre, al cap i a la fi, això és un diari, acabo amb la meva darrera sortida en grup. Encara que havia decidit que pararia una mica de córrer amb ultramatas, la setmana ante-passada em vaig veure fort corrent el parc i el dimarts de la setmana passada vaig probar sort a la Ciutadela. Em vaig sentir una mica incòmode, no sé per què amb el grup de corredors: eren força gent, i hi havia la petita malaia que de seguida va voler còrrer amb mí. Però va agafar un ritme molt fort i aquí la vaig cagar. Em vaig veure amb forces de seguir-la, no em cansava i, per mimetisme, li vaig copiar les gambades. O sigui, que vaig correr “com al llibre”, fins que, a punt d’arribar al fòrum, els bessons em van començar a fer molt de mal i jo, que m’estimo tant, vaig parar immediatament. Em van continuar fent mal tota la setmana, però igualment vaig sortir al parc el divendres passat, amb el que vaig aconseguir que em fes mal l’empenya del peu esquerre, un mal que em dura fins ara. Des de llavors no he tornat a córrer tot i que he estat força nerviòs i, d’alguna manera crec que m’aniria bé. Ahir vaig còrrer una mica, només fins a la bústia que hi ha al costat de casa dels meus pares (no he estat capaç de trobar una llista d’adreces de bústies a la web de correus), i quan he tornat a casa, em feia molt de mal el peu. Em vaig posar gel i crec que avui estic millor. Aquest diumenge estic apuntat a la cursa de la Mercé, espero que el dolor no continuï.

Anuncios

Mates Uned

http://www.dmae.upct.es/~juan/matematicas.htm

http://cow.temple.edu/~cow/cgi-bin/manager

http://profesor10demates.blogspot.com.es/

http://www.ambientalesuned.es/for/62-soy-generosoa-y-quiero-compartir-apuntes/6124-poseo-soluciones-de-examenes-junio-y-septiembre-de-matematicas-1o

http://www.patatabrava.com/apunts/down/18668

http://cursosvirtuales.uned.es/dotlrn/miuned

http://www.innova.uned.es/dotlrn/miuned

http://ocw.innova.uned.es/ocwuniversia/matematicas-fundamentales/apoyo-multimedia-a-la-apoyo-multimedia-a-la-ensenanza-de-la-asignatura-de-matematicas-especiales

1-1-2014: Any nou

003

Fa segles que no faig res en aquest blog, però un nou any sempre és una bona excusa per a proposar-se coses. Sobretot quan no tenim cap intenció d’acomplir-les.

Comencem bé l’any. No hi ha ganes de sortir al carrer així que, amb pijama, dibuixo a la gent des del balcó. Fins i tot aquí fa un fred que pela. L’escàner no respon bé i em fa pal buscar els drivers. Això és que hi ha, llapis descolorit.

20150101

Illustration Friday: Shades

Es algo que dibuje hace tiempo, en un cartón de crispis del Consum, como todo lo que dibujo con pasteles. Hasta ahora solo había copiado fotos, así que intenté hacer un dibujo desde la imaginación, pero centrándome en las zonas oscuras.

Al final, me pasé con la oscuridad, que hasta se salió del dibujo y se extendió por mis manos y mi mesa, y casi no se entiende nada. Las cajas de cereales son baratas, pero no es el mejor material para hacer estas pasteladas.